Quadern d'idees

Aquest s'ha publicat en castellà a Kireei: Los espacios de libre circulación de la Llacuna del Poblenou . Quan pensem en una escola normalment imaginem nens dividits per grups d’edat classificats en aules, dins de les quals desenvolupen una activitat concreta dirigida per un mestre. Però no totes les escoles funcionen així. Algunes, intentant donar resposta a la diversitat dins de l’aula, a les diferents capacitats, interessos i estratègies d’aprenenatge dels alumnes, i també buscant la manera de fomentar l’autonomia i la responsabilitat dins de l’exercici de la llibertat, exploren altres camins. L’escola pública La Llacuna del Poblenou, a Barcelona, és un exemple que he conegut de la mà d’en Jordi Martín, el seu cap d’estudis. Com a nova escola, ha anat definint el seu projecte educatiu, que encara és en construcció. L’actual equip directiu, recolzat pel claustre, ha tingut molt clara la seva voluntat de fer una escola per educar persones responsables i lliures. La seva

Escola Saunalahti. Espoo, Finlàndia. Moltes "innovacions" no són innovacions, tenen dècades d'existència, de vegades més d'un segle. Algunes compten amb una sòlida fonamentació i, a més, ja han estat aplicades amb èxit durant anys, de manera que les suspicàcies davant la "novetat" no tenen fonament.  No per ser nou és bo. No per ser "alternatiu" és bo. No per ser tradicional és dolent. Els canvis requereixen il·lusió, però també requereixen formació, esforç, constància i un equip que els doni suport, a més de famílies que els acceptin i els entenguin mínimament.  El canvi pel canvi no ens du enlloc. Cal tenir un objectiu al qual arribar, unes fites per assolir. No es pot navegar sense rumb esperant trobar casualment el resultat que difusament imaginem. Els processos de canvi han de ser sotmesos a avaluació i revisió. Fixem-nos en les pràctiques d'èxit que ja s'han provat (i també fixem-nos en el context en el qual funcionen!) o

Photo by Janko Ferlič on Unsplash Imaginem un nen de primària. S’aixeca cada matí amb una intensa sensació d’angoixa: un dia més d’escola! Després de vestir-se i esmorçar, carrega la motxilla i fa el seu camí. Arriba a l’aula, seu i es prepara per corregir els deures del dia anterior. Passen la major part de la classe corregint deures. Això vol dir posar uns tics vermells a cada exercici que un company resol a la pissarra. L’estona es fa eterna. El pensament vola. Comprova el resultat. Posa el tic. Mira per la finestra. Prega perquè no li toqui sortir a ell a la pissarra. S’ha acabat la correcció. Ara expliquen alguna cosa nova. No ho entén gaire. Ho preguntaré a la mare, pensa. Apunta els deures per l’endemà. Tenen cinc minuts per començar-los. Alguns companys els fan ràpidament. Ell copia els enunciats, intenta fer algun exercici però pensa que millor ho deixa per casa perquè no sap com fer-los. Següent classe. Fan un treball en grup. A ell li toca fer el dibu

Ja he dedicat diverses entrades a parlar dels espais escolars : He parlat molt de re-pensar els espais, fent escoles sense aules, amb espais més oberts i flexibles, que estarien lligats a una revisió de la organització escolar i l'agrupació dels alumnes. He parlat del mobiliari escolar, les biblioteques, les zones de pas, els laboratoris, els tallers... Avui vull parlar d'alguns detalls que marquen la diferència. Paret Lego . Simplement, genial. A mi em venen ganes de passar-m'hi una estona! Murals de documentació a la zona de guarda-roba. Què tal una mica de lectura mentre et canvies els pantalons? Sofàs a la classe . Una bona idea de la Strombergerginkoulu Comprehensive School (és clar, una escola de Finlàndia). Parets de vidre . Això potser no és tan inesperat, però a les nostres aules no és habitual. Mai no he entès per què no es pot veure des de fora què s'està fent a l'aula! També és la Strombergerginkoulu Comprehensive School. 

Article originalment publicat a Kireei blog el 12 de novembre de 2013:  Brightworks, una escuela extraordinaria. Imaginad una escuela donde no hay aulas. En la que los alumnos no están separados por edades. Una escuela en la que los niños aprenden construyendo y creando con sus manos, a partir de sus propias ideas, investigando en el mundo real y utilizando herramientas de verdad. Eso es exactamente la Brightworks School , una escuela alternativa de San Francisco que acoge a un pequeño grupo de alumnos de entre 6 y 13 años en una gran nave acondicionada con la ayuda de los propios niños. Los mayores acometen sofisticados proyectos, los pequeños juegan y todos aprenden unos de otros. No hay exámenes ni tests, la evaluación se hace a través de portafolios. El fundador de la Brightworks, Gerver Tulley, ha aplicado en esta escuela lo que aprendió previamente en la Tinkering School , una escuela de verano en la que los niños se dedican a construir objetos imaginados por ello

Brightworks school: mobles reciclats i espai dissenyat pels propis alumnes. The Edible Schoolyard Project: Un hort. Latokartano Comprehensive School: Aula de costura. No conec l'origen d'aquesta imatge però no és fantàstica? Latokartano Comprehensive School: area comuna de descans, amb cuina. Escola infantil a Sydney. Escales no avorrides. Un altre cop Brightworks: Eines de debó per projectes reals. Més a pinterest: L'estètica a l'escola.

Clemens Kalischer. La fobia social és la por intensa i persistent que presenta una persona davant de certes situacions socials. Es tracta d'un trastorn d'ansietat causat per una confluència de factors neurobiològics i psicosocials. No puc ni vull entrar en la classificació de la fobia social dins dels diferents manuals de diagnòstic dels trastorns mentals, i molt menys en els seus criteris diagnòstics o el seu tractament. Només ho he mencionat perquè és un dels trastorns més freqüènts en nens i adolescents, alhora que és un dels que menys crida l'atenció en els mitjans de comunicació o en la comunitat educativa. Es tendeix a donar molta importància - i importància no és equivalent a atenció adeqüada - a aquells trastorns o problemes de conducta que alteren el funcionament de l'aula: hiperactivitat, dèficits d'atenció, "mals comportaments", agressivitat... Però sovint a l'escola es passa per alt tota dificultat o problema que tingui un infant me

Brightworks School, San Francisco No puc aportar experiències pròpies (fresques) a aquest blog perquè fa alguns anys que no treballo de professora. La meva intenció és tornar a la docència el més aviat posible i, mentre no ho aconsegueixo, intento reciclar allò que sabia, o creia saber, llegint molt i, sobre tot, a partir de les experiències pràctiques i les reflexions d'altres docents. Faig servir aquest blog com a portafoli, per obligar-me a enunciar allò que vaig aprenent i per tenir un recull de recursos que no voldria perdre. En dies com avui aquesta funció de recull i recordatori té més sentit que mai, i l'entrada podria limitar-se a enllaçar aquest article, Menos pesar al pollo y más darle de comer , del Manuel Fernández Navas (professor de didàctica a la Universidad de Cádiz). El post aborda un dels temes que més em preocupa de la tasca docent, perquè és el que tinc menys clar: l'avaluació. En realitat, tinc bastant clar com penso que no s'ha d'aval

Ahir vaig parlar de la regla del 3  i avui reprodueixo les recomanacions d'Anne Knock sobre com organitzar aquests nous espais d'aprenentatge i com fer que funcionin. L'Anne Knock és directora del Sydney Centre for Innovation in Learning (Austràlia) i aquestes recomanacions estan pensades per un equip directiu que vulgui posar en marxa una escola que funcioni amb espais oberts i flexibles: Posa grups grans junts, de la mateixa edat o d'edats barrejades.  Dimensiona els espais i els recursos per al menys 120 estudiants.  Els espais han de tenir finestres, llum natural i grans obertures de pas.  Cal que hi hagi tres mestres treballant en equip.  Crea racons dins dels espais oberts ( petites aules dins de l'aula ).  Cal tenir parets i finestres sobre les que es pugui escriure.      Utilitza catifes, mobles tous i el terra.  Fes que sigui una " escola sense sabates " o amb sabates especials per fer servir a dins de l'escola.  Assegur

Stephen Heppell, expert en l'aplicació de les TIC a l'ensenyament i professor al Centre for Excellence in Media Practice de la Universitat de Bournemouth, proposa aquesta " regla del 3 " pels entorns d'aprenentatge: 1 - Mai més de tres parets 2 - No menys de tres punts d'atenció 3 - Sempre s'han de poder acomodar com a mínim tres mestres, tres classes Això es tradueix en classes obertes, grans espais on tenen lloc diferents activitats simultànies, amb aprenentatge col·laboratiu. Per exemple: Imatges de la Jesmond Gardens Primary School (Hartlepool, Cleveland, UK) Podeu estirar el fil a partir d'aquestes entrades anteriors, relacionades amb aquesta concepció de l'espai escolar: Algunes idees per un canvi educatiu. L'escola del segle XXI, una proposta. Espais d'aprenentatge oberts i flexibles.

Fent el camí.  Fotografia de Lisa Wassman. Si jo fos consellera d'educació, o ministra... Si pogués fer les lleis... L'educació infantil de 0 a 6 es faria a escoles infantils, amb ràtios europees i amb places públiques accessibles a tothom que ho volgués. L'educació obligatòria (primària i secundària) es faria a un mateix centre amb un màxim de dues línies i a l'entorn de proximitat de l'alumne. El batxillerat i la formació professional es faria a escoles superiors on es centralitzarien recursos per disposar de tallers, laboratoris, equipaments i especialistes d'alt nivell. Reformaria la formació dels mestres, especialment els que s'han de dedicar a l'ensenyament obligatori, amb un alt nivell d'exigència d'entrada en cultura general, compromís i vocació. Acabaria amb la divisió entre mestres i professors a l'educació obligatòria. Tots serien mestres, amb les seves diferents especialitats i itineraris formatius diferenciats. P

High Tech High Chula Vista Faig aquestes preguntes pensant en la secundària, però moltes d'elles s'apliquen igual a la primària. És millor tenir 30 alumnes durant 6 hores o 20 alumnes durant 4 hores? O potser 40 alumnes durant 4 hores amb 2 mestres a l'aula? O depén del treball que s'estigui fent i de vegades caldrà que siguin 15 i de vegades poden ser 60? És millor ajuntar els alumnes nascuts el mateix any? O ajuntem alumnes de diferents edats, nivells i talents? És millor fer grups aleatoris i canviants a cada projecte o deixar que els grups es facin per afinitat (no per nivell) i siguin una unitat de treball estable durant tot el curs? És millor que els alumnes facin deures a casa sols o que treballin a l'escola en una franja horària supervisada? Han de tenir deures? Quin tipus de deures? Què considerem deures? Revisem i repensem la feina que es fa en l'horari escolar? Hem de tenir aules? O simplement espais de treball flexibles, sales de conf

Ongarai Eskola Grups homogenis o grups heterogenis? En principi podriem pensar que un grup homogeni permet adaptar l'ensenyament a les necessitats del grup i atendre millor les dificultats. L'experiència, però, indica que segregar els grups d'aquesta manera no és una mesura d'èxit. Quan vaig parlar de les Comunitats d'aprenentatge , ja vaig mencionar que aquest model aposta pels grups heterogenis. Les CdA busquen aplicar actuacions d'èxit educatiu que aconsegueixin la reducció de les desigualtats i es basen en l'aprenentatge dialògic entre grups interactius. Els alumnes no només aprenen del professor sinó que també aprenen dels seus iguals. Quan un alumne explica un concepte o un procediment a un altre, tots dos estan aprenent: el que no ho sabia, mitjançant la guia de l'altre. El que sí sabia, ordenant les seves idees i reforçant la seva comprensió a través de l'esforç que cal fer per posar en paraules i gestos allò que sap. Teresa Terrad

De vegades sobren les paraules... Imatges vistes a Pinterest .