Espais escolars, per a un aprenentatge més autònom i competencial

Aquest article el vaig escriure per la revista Perspectiva Escolar i va ser publicat originalment al número 378. Pensar, construir i habitar. 

L’escola és l’entorn on tenen lloc una part important dels aprenentatges dels infants i dels adolescents. Com influeix l’entorn escolar en aquests processos d’aprenentatge? Serveixen els espais escolars tal com van ser dissenyats al segle XIX per a respondre a les necessitats educatives del segle XXI?

Estètica, ergonomia i acústica.

"L'entorn de l'aula pot afectar el progrés acadèmic d'un nen durant un any fins a un 25%". Aquesta és la conclusió d’un estudi realitzat durant el curs acadèmic 2011-2012 per la Universitat de Saldford i l’estudi d’arquitectes Nightingale Associates . A l’estudi van participar 751 infants de primària de Blackpool, Anglaterra, repartits en 34 aules amb diferents entorns d’aprenentatge. Es va avaluar per una banda el nivell en matemàtiques, lectura i escriptura dels infants tant a l’inici com al final del curs acadèmic. Per una altra banda, es van avaluar les condicions de les aules: orientació, llum natural, soroll, temperatura, qualitat de l’aire, flexibilitat de l’espai, emmagatzematge, organització i ús del color.

Aquest estudi segurament no ens resultarà sorprenent: tots entenem que un entorn físic agradable, acollidor i que disposa dels elements necessaris ens farà la feina més fàcil i còmoda i, segurament, el resultat que obtindrem serà millor.

Però com es desprèn de l’estudi, no és només un tema estètic. En conjunt, hi ha tres elements que sovint no es tenen massa en compte i que poden condicionar molt l'èxit o fracàs d'un projecte educatiu. Un és l'estètica, que ja he mencionat, i que condiciona el nostre estat d'ànim, la nostra predisposició al treball i la nostra percepció del que ens ofereix l'escola. Un altre és l'ergonomia, un factor imprescindible per a poder assegurar el rendiment i l'eficiència de qualsevol tasca, però també la salut dels que la desenvolupen. Aquí s'inclouen també les condicions lumíniques. I, finalment, un element invisible i que massa sovint s'ignora completament: l'acústica.

Com un espai mal dissenyat pot espatllar una bona experiència educativa.

Fa un temps vaig fer un curs amb un professorat excel·lent i un tema que m’interessava molt i pel qual estava molt motivada. El curs es feia en un institut de secundària, en una aula ordinària. Les cadires eren instruments de tortura, després d'una estona asseguda allà ja no sabia com posar-me. Tres hores després, el mal d'esquena era insuportable. Segons el lloc de l'aula on seies, en un determinat moment el sol començava a tocar-te als ulls. No importava si abaixaves les persianes, perquè les escletxes creaven uns rajos lluminosos que em van provocar maldecap. Vaig optar per seguir la classe amb els ulls tancats i canviar de lloc a les següents sessions. Els fluorescents proporcionaven una llum freda i desagradable. De l'estètica de l'aula no en vull parlar. Però el pitjor de tot va ser, indubtablement, el soroll. L'acústica era infernal, hi havia reverberacions, se sentia el soroll de la gent pel passadís molt més que les nostres pròpies veus. I si a dins de la classe posàvem un vídeo, molestàvem les aules del voltant. Tenint en compte que allà hi feien classe cada dia adolescents d'entre 12 i 18 anys em pregunto: quina mena d'infern podia ser allò?

Nous espais per a una nova escola.

Tots estem d’acord que l’ensenyament del segle XXI no pot ser com el del segle XIX. D’una escola basada en la transmissió de continguts avancem cap a una escola basada en l’adquisició de competències i això capgira moltes altres coses. Les metodologies, de ser purament expositives han passat a centrar-se en l’activitat de l’alumnat i en la seva autonomia. L’avaluació ja no pot ser únicament psicomètrica i basada en exàmens sinó que calen noves estratègies per valorar tant els resultats com el procés i anar cap a una avaluació formadora. L’autoavaluació i la coavaluació prenen cada cop més importància per implicar l’alumne en el seu procés d’aprenentatge i fer-lo més autònom i competent. Moltes escoles practiquen l’aprenentatge per projectes, el treball globalitzat, la transversalitat entre departaments didàctics, l’aprenentatge servei... Això ha donat lloc a repensar els agrupaments dels alumnats, en grups heterogenis tant en quant a nivell com també d’edat. El professor deixa ser l’únic que parla a l’aula i el diàleg es converteix en una eina d’aprenentatge de primer ordre. La cooperació i la interacció esdevenen els elements centrals del procés d’aprenentatge. Tot plegat ens porta, inevitablement, a replantejar els temps i els espais. No només ens hem de preocupar de l’estètica, l’ergonomia i l’acústica adients per una classe magistral sinó que hem de fer un replantejament molt més radical dels espais escolars.

Si mirem fotografies antigues d’oficines i les comparem amb qualsevol oficina moderna – no parlem ja d’oficines revolucionàries en el seu concepte com les de Google o Pixar – veurem que el canvi ha estat radical. Mirem ara les imatges de les escoles de fa 100 anys i comparem-les amb les aules tradicionals que encara trobem sovint. Moltes vegades, i amb totes les excepcions que calgui, les úniques diferències són la presència de tecnologia i alguns detalls estètics menors.

L’entorn escolar, el tercer mestre.

Loris Malaguzzi afirmava que els infants a l’escola tenen tres mestres: els adults, els seus iguals i l’entorn físic. Francesco Tonucci, per la seva banda, afirma que l’escola hauria de proporcionar un entorn ric, que només entrar-hi suposés un acte educatiu, i que els espais haurien de ser adequats amb el mateix criteri i estimació amb el que decorem casa nostra. En això Tonucci recorda Rosa Sensat, que va tenir sempre la voluntat de crear un ambient escolar acollidor, similar al d’una llar. Tonucci també afirma que en comptes d’aules el que caldria són tallers i laboratoris. Els tallers i laboratoris conviden a l’acció, una aula amb pupitres de cara a una pissarra conviden a la passivitat.

Les actituds, expectatives i accions dels alumnes poden estar condicionades per elements de l’entorn, de vegades per elements molt subtils. L’entorn determina les interaccions que l’infant o l’adolescent podrà establir-hi i les accions que seran o no possibles. També condiciona l’ànim amb què s’enfrontarà als reptes que es plantegin, depenent de les emocions que aquest entorn ajudi a generar. La bellesa, vista d’aquesta manera, no és un luxe sinó un dret tal com defensava l’arquitecte E. Nathan Rogers: la bellesa no és una qüestió només d’estètica sinó de dignitat.

Algunes idees pel canvi.

Hem de deixar de pensar en els espais escolars com una cosa immutable i repensar-los tenint en compte aquelles activitats que volem fer-hi, i com fer que l’espai treballi en la mateixa direcció que el projecte de l’escola. Que l’escola tradicionalment s’hagi organitzat en aules, i que a cada aula hi hagi pupitres, cadires i una pissarra al capdavant, on se situa el professor i cap a on miren tots els alumnes, no vol dir que sempre hagi de ser així, ni que sigui la millor manera de treballar en totes les situacions. Desterrem el “sempre s’ha fet així” del nostre argumentari i introduïm la pregunta “què necessitem de l’entorn perquè esdevingui el tercer mestre d’acord amb allò que volem fer?”.

Si volem tenir més d’un mestre a l’aula, potser haurem de treballar amb grups més nombrosos d’alumnes i necessitarem espais més grans. Per contra, si disminuïm ràtios, haurem de disposar d’espais més petits, potser racons dins d’espais oberts per no fragmentar excessivament l’escola. Potser el que cal és disposar d’espais oberts i flexibles que es puguin adaptar a les necessitats del moment. Si els alumnes poden desplaçar-se entre espais, haurem de preveure obertures de pas que afavoreixin el trànsit fluid.

Potser ja no ens caldrà una pissarra. O potser ens en caldran moltes, a totes les parets. Superfícies on compartir dades, informacions i reflexions, no només destinades al mestre sinó a qualsevol alumne que vulgui compartir quelcom amb els seus companys.

Si volem que els nostres alumnes treballin en equip, hem d’assumir que parlaran. No podem pretendre silenci i, per tant, seria convenient contemplar solucions acústiques que afavoreixin l’aprenentatge dialògic sense convertir l’escola en una olla de grills. Potser els panells acústics deixen de ser un luxe i es converteixen en un element clau. Com a exemple, l’escola Northern Beaches Christian School d’Austràlia treballa amb grups de 100 estudiants i 6 professors en un sol espai. Allà els alumnes treballen autònomament de forma individual, en petit grup o, de vegades, en grups més grans. Quan els visitants que els arriben veuen l’escola, se sorprenen del fet que l’espai funcioni tan bé i s’admiren de la seva estètica, mobiliari i disseny. L’equip directiu de l’escola afirma que la clau d’aquest bon funcionament és l’últim element en què es pensa: els panells acústics.

Si pretenem que els nostres alumnes siguin autònoms, sentin l’escola com a seva i es vegin com a protagonistes del seu aprenentatge, per què no pensar l’escola per fer-los sentir com a casa? I si els impliquem en la creació dels espais? I si els co-creem entre tots?

El cas de l’Ørestad College, a Copenhague.

A Dinamarca va tenir lloc una reforma del model pedagògic a secundària focalitzada en la innovació i en l’aprenentatge autònom. Seguint aquestes directrius es va dissenyar l’Ørestad College, una escola pràcticament sense parets interiors i sense divisió en aules. L’escola està organitzada al voltant d’una escala circular que en la seva pujada va creant diferents zones a mesura que va rotant. La visibilitat entre les zones de l’escola és total, i també hi ha transparència amb l’exterior. D’aquesta manera es crea una diversitat d’espais interconnectats i d’una enorme flexibilitat que faciliten l’aprenentatge col·laboratiu. Els arquitectes – l’estudi 3XN – van tenir en compte la manera com els adolescents pensen, aprenen i es relacionen per a crear uns espais adaptats a ells. Volem nois i noies autònoms? Donem-los l’espai per practicar aquesta autonomia i tinguem en compte els seus ritmes biològics, necessitats i estils d’aprenentatge!

Pensant en el futur, ara i aquí.

Des del punt de vista arquitectònic, exemples com els de l’Ørestad College són magnífics, però no estan a l’abast d’una escola ja construïda o sotmesa a certes normatives, i poden no ser adients per a qualsevol projecte. Malgrat això, segur que poden ser un element de reflexió que ens faci posar en dubte tot allò que havíem donat per cert sobre l’arquitectura escolar. Com es comporten i es mouen els infants i els adolescents quan no hi ha una aula tradicional? Quin és el paper del mestre en entorns d’aprenentatge tan diferents? Més enllà dels resultats acadèmics, quins aprenentatges socials o d’autonomia personal tenen lloc en funció de l’entorn? Quin és el grau de satisfacció i motivació dels alumnes i dels mestres? Reflexionar sobre aquestes i altres qüestions pot posar-nos en el camí de l’escola que ens cal pel segle XXI.