Quadern d'idees

Em sento una mica incòmoda amb el concepte d’escola “alternativa”. Com que en aquest blog parlo d'escoles innovadores i critico coses de l'escola mal anomenada "tradicional", molta gent pensa que estic defensat l'escola "alternativa" entenent com a tal qualsevol tipus d'escola que faci coses "diferents". Però no, no em semblen igual d'adients pel model d'escola pública que voldria totes les "alternatives".  No m'agraden ni m'interessen els corrents pedagògics basats en pseudociències, en dogmes (religiosos o no) i en concepcions esotèriques. No m’interessen les escoles amb vocació de romandre eternament com a “alternatives” o com a projectes per a una minoria, busco idees d’escola amb vocació de ser per a tothom. No em sembla que l'escola lliure sigui un model d'escola adient per a un servei públic. Aquí potser cal aturar-se una mica en explicar què és una escola lliure perquè he constatat que per a m

Fart de sir Ken Robinson es manifestava l'altre dia a twitter un professor de secundària a qui admiro molt per la seva tasca i compromís. De seguida van sorgir veus sorpreses. "Com? Per què critiques a Ken Robinson? A mi em va obrir els ulls.” No és la primera vegada que noto senyals d'aquesta insatisfacció i esgotament entre els docents, sobretot entre aquells que fa temps que plantejant-canvis. No em refereixo a una crítica personalitzada en Ken Robinson sinó a una més general, que denuncia l'excés de teòrics que ens mostren com de malament està l'educació i la necessitat d'abordar canvis genèrics, normalment tot embolicat en un bonic discurs amb paraules grandiloqüents i frases "per compartir a Facebook". Alguns són gurus que parlen sense fonament. D'altres, com crec que és el cas de sir Ken Robinson, sí que saben del que parlen i són útils per despertar consciències. Però un cop oberts els ulls ... "què fem?, com ho fem?", Aquesta

Artículo "Maestros", publicado originalmente en la revista Kireei Magazine 7 (otoño 2015). La escuela es mucho más que un edificio. Sin embargo, cuando pensamos en la escuela es posible que no vayamos mucho más allá. “Es un edificio en el que hay alumnos y maestros, donde se enseña (¿el qué?)”. Del mismo modo que se recrimina a docentes y administraciones que a menudo traten a los alumnos como si fueran un simple número, la sociedad tiende a pensar en los maestros como individuos estereotipados e intercambiables (punto este último que parece suscribir la Administración a tenor del sistema de provisión de puestos docentes vigente). Familias, alumnos y docentes no son roles, son individuos con historia, ideología, sentimientos y preocupaciones, tejiendo una red de relaciones humanas entre ellos y con su entorno que determinará el contexto en el que se realizará el aprendizaje. ¿Y cuál es el papel del maestro en ese contexto? Quiero dejar de hablar del

Este texto es parte del artículo "Maestros" que apareció en la revista Kireei magazine 7 (otoño 2015). Begonya es actualmente profesora de secundaria en el Instituto Quatre Cantons de Barcelona pero ha trabajado en todas las etapas educativas, desde la educación infantil hasta la universitaria. Ella misma dice que no ha salido nunca del mundo educativo y por eso analiza todo en clave de educación, fascinada por la plasticidad del cerebro humano. Empezó como maestra de catalán en primaria y su enfoque se centraba en la materia. Pero cuando tuvo que encargarse de una clase de alumnos de tres años, en un solo curso cambió su visión de lo que era la educación: aprendió a desenfocar, a adaptarse, a mirar a los ojos y a enseñar nuevas palabras a partir de emociones. Aprendió lo que era la infancia. Su principal interés es la utopía del cambio educativo e intenta contribuir a ella desde su especialidad, la música, convencida de que el arte y la creatividad son

Este texto es parte del artículo "Maestros" que apareció en la revista Kireei magazine 7 (otoño 2015).  “Nunca olvidaré los primeros cinco minutos de mi primera clase. Ripollet, 1º de ESO, chicos y chicas de 12 a 13 años, hago una pregunta para romper el hielo y 30 personitas me responden simultáneamente. Obviamente no entiendo nada, no sé a quién mirar ni a quién escuchar, me quedo helado, y una vez se hace el silencio, no sé qué hacer ni qué decir.” Así describe Sergi su primer contacto con el aula. Como tantos otros profesores de secundaria, reconoce que su formación inicial como docente era prácticamente inexistente. Su aprendizaje se ha forjado en las aulas. En su caso, contaba con el testimonio de su padre y su madre, maestros, que le transmitieron su pasión por enseñar. Sin embargo, a pesar de su interés por la docencia, durante años intentó negarlo. Quería hacer algo diferente de sus padres y en la facultad se respiraba un ambiente que sugería que

Este texto es parte del artículo "Maestros" que apareció en la revista Kireei magazine 7 (otoño 2015).  Manel era músico semi-profesional y por eso llegó a la docencia como especialista en música. Sus primeros años fueron, como él mismo define, de “docente mochila”. Un maestro nómada cambiando de escuela, de ciudad, viviendo allá donde tenía una plaza de docente. Fue una época de aprendizaje de la que conserva en el recuerdo una frase de Carme, una maestra de educación especial que conoció hace años: “Cuando ya no puedas aprender de los que te rodean, levanta el vuelo y busca la mejora y el conocimiento”. Actualmente es tutor de primaria. ¿Por qué dejó la especialidad de música? Primero, decepcionado por el poco valor que se le daba a la música en algunas de las escuelas en las que había estado, donde la materia era vista como una pérdida de tiempo. Y en segundo lugar, el motivo más importante, la conciencia social – y unos recuerdos dolorosos de su paso p

Este texto es parte del artículo "Maestros" que apareció en la revista Kireei magazine 7 (otoño 2015).  Hace un par de años conocí a Joan Girona en un curso de formación para el profesorado. El curso se llamaba “Una escuela para todos. Acoger e incluir para evitar desigualdades”. Joan impartía el curso y hablaba desde la experiencia pero también desde una sensibilidad y un posicionamiento ideológico muy concretos. En su juventud Joan no había tenido un interés especial en ser maestro, estaba demasiado implicado en la lucha clandestina antifranquista y no le preocupaba de qué iba a trabajar. Su compañera le animó a dedicarse a la docencia. Licenciado en Historia y Filosofía, en 1974 no hacía falta ninguna formación complementaria para ser maestro, y así se incorporó a una escuela. Aprendió el trabajo de maestro junto a sus compañeros en el Camp de la Bota y la Mina, barrios con importantes problemáticas sociales de Barcelona, a lo largo de 13 años. Posterio

Este texto es parte del artículo "Maestros" que apareció en la revista Kireei magazine 7 (otoño 2015). “¡El Roure Gros!”. Esta ha sido una respuesta bastante habitual cuando he visitado escuelas innovadoras o he conocido a maestros con ganas de cambio y me he interesado por sus referentes. Carme, directora primero y más tarde jefa de estudios del Roure Gros hasta poco antes de su jubilación, trabajó en esa escuela durante 34 años y fue la impulsora de su proyecto de centro, basado en la ciencia. Es el tipo de persona capaz de enseñar conceptos científicos y matemáticos de manera improvisada con una piedra encontrada al azar al lado del camino, de crear el ambiente propicio para que los niños se hagan preguntas y deseen responderlas en medio de cualquier situación cotidiana. La experiencia de muchos años dando clase se nota, pero lo que más destaca es una actitud curiosa e inquieta. Conocí a Carme en una reunión con amigos comunes. Yo ya había oído hablar d

Els refugiats sirians (i d'altres països en conflicte) que omplen les portades dels diaris aquests dies fan les mateixes cares que segurament van fer els exiliats de la generació dels nostres avis fa 76 anys. Un dia, encara que ara ens sembli impossible, podriem ser nosaltres. La memòria ens permet mantenir la nostra humanitat, l'oblit ens deshumanitza. Per això vull compartir aquest text de la meva amiga Roser Jordà. La nostra memòria col·lectiva té un recorregut molt curt. El nostre egoisme, en canvi, és de llarga durada. L'any 1939, al final de la Guerra Civil espanyola, milers de persones van fugir cap a França. La rebuda que els (que ens) van donar els francesos no va ser diferent de la que ara Europa sencera dóna als sirians. El meu avi patern i d'altres familiars de la mateixa línia en van ser uns. Per si algú ho desconeix, quan les famílies espanyoles (majoritàriament catalanes) posaven els peus a territori francès, on havien arribat fugint de la pr

  Sí, jo també faig aquesta cara... Ara que està a punt de començar el curs vull fer una mica de balanç del curs passat, el primer que he treballat a l'ensenyament públic. No parlaré del meu estat d'ànim i de les meves expectatives, podrien ser impressions esbiaixades i condicionades pels meus interessos personals. Parlaré de dos casos que he conegut i de les conclusions que n'extrec. El primer, una professora interina amb més de cinc anys d'experiència. Arriba a un institut per treballar durant tot un curs. És tutora. Al departament n'estan encantats. La direcció la valora positivament. Ella està molt contenta al centre i vol continuar allà. Però aquest curs treballarà a un altre lloc. No en tinc ni idea de les característiques de la plaça que ocupava el curs passat. Crec que aquest nou curs estarà ocupada per una altra persona interina. El segon, una altra interina, també amb uns quants anys d'experiència, treballant en un centre d'alta complexita

Aquesta setmana he estat aprofitant l'escola d'estiu de Rosa Sensat. Vaig estar escoltant Philippe Meirieu fa dos dies, a Joan Girona, Neus Sanmartí, Tulia Mussatti, Ramon Grau i Walter Zeballos ahir, i avui a Gino Ferri, Carme Alemany, Raimon Carreras, Ángel Pérez, Jaume Funes i Asier Delgado. L’oportunitat de poder conèixer els punts de vista de totes aquestes persones és molt enriquidor, encara que es faci molt curt i que necessiti uns dies per digerir totes les idees que han llençat. A molts dels ponents ja els coneixia, però dels que no, el que més m'ha impactat indubtablement ha estat Ángel Pérez. Ha estat ell l'encarregat de presentar la taula rodona titulada "L'educació, una responsabilitat pública" tot fent una aferrissada defensa de l'escola pública. Més tard, durant l'intercanvi d'opinions, ens ha regalat una explicació del que per a ell són els pilars de les COMPETÈNCIES (les famoses competències) que cal assolir a l'escola

En una entrada anterior us havia comentat la jornada de portes obertes que havia organitzat l' Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal : Com ens organitzem: per departaments o per equips docents? Allà us havia mencionat una de les maneres de treballar a l'ESO, per projectes , però no us havia detallat com ho feien. L'encarregat d'explicar-nos com fan els projectes a partir de l'exemple concret de la revista Desigualtats va ser el Sergi del Moral i n'ha fet un resum que comparteixo: Una part significativa del nostre temps el dediquem a treballar per projectes. Cada trimestre, tots els nivells aturen les classes i els horaris ordinaris per fer un projecte, un de diferent a cada curs. Durant dues setmanes treballem en grups de forma cooperativa per elaborar un producte únic. Enguany, els i les alumnes de 2n d’ESO, han fet tot el necessari per dissenyar, redactar i il·lustrar una revista sobre les desigualtats econòmiques, socials i culturals,

Una revolució educativa està en marxa. Alguns símptomes de que la necessitat de canvi ha estat assumida per bona part de la societat són les notícies cada cop més freqüents sobre temes educatius que arriben a les pàgines de la premsa generalista. Però, com sol passar, allò que arriba a les pàgines d’honor són retrats parcials, esbiaixats i molt sovint condicionats per la capacitat de fer-se veure i de “vendre” el seu producte dels diferents actors socials i educatius. Jo, que sempre acabo apartant la vista de les llums brillants dels focs artificials, em trobo sortint del metro sota les vies elevades del nus de la Trinitat i entrant per primer cop a la meva vida al barri de Baró de Viver, un racó molt desconegut d’aquesta Barcelona de disseny.  Baró de Viver és un dels barris del districte de Sant Andreu, i un dels més pobres de Barcelona. La seva història comença amb la construcció de cases barates a finals dels anys 20 del segle passat. La seva població s’ha no