Què cal aprendre a l'escola i com s'aprèn?


Aquesta setmana he estat aprofitant l'escola d'estiu de Rosa Sensat. Vaig estar escoltant Philippe Meirieu fa dos dies, a Joan Girona, Neus Sanmartí, Tulia Mussatti, Ramon Grau i Walter Zeballos ahir, i avui a Gino Ferri, Carme Alemany, Raimon Carreras, Ángel Pérez, Jaume Funes i Asier Delgado. L’oportunitat de poder conèixer els punts de vista de totes aquestes persones és molt enriquidor, encara que es faci molt curt i que necessiti uns dies per digerir totes les idees que han llençat.

A molts dels ponents ja els coneixia, però dels que no, el que més m'ha impactat indubtablement ha estat Ángel Pérez. Ha estat ell l'encarregat de presentar la taula rodona titulada "L'educació, una responsabilitat pública" tot fent una aferrissada defensa de l'escola pública. Més tard, durant l'intercanvi d'opinions, ens ha regalat una explicació del que per a ell són els pilars de les COMPETÈNCIES (les famoses competències) que cal assolir a l'escola. Com que m'ha semblat una exposició tan clarificadora i extraordinàriament encertada, he pres notes i ara les vull compartir aquí; qualsevol imprecisió o error és culpa meva i no del seu discurs.

Els tres pilars de les competències que cal aprendre a l'escola, segons Ángel Pérez.

1. Una ment científica i artística. L'individu ha de ser capaç de fer servir el coneixement de manera disciplinada, crítica i creativa.

2. Una ment ètica, social i política. L'individu ha de construir els criteris que defineixen els seus valors i normes en tres àmbits diferenciats: íntim, privat i públic. Cal saber conviure en grups humans complexes i heterogenis, resolent els problemes de manera pacífica, democràtica i dialogada. Això requereix un compromís amb allò públic, que les regles de joc siguin resultat de la nostra participació. Per tant, l'escola ha d'oferir espais de participació real, no simulada.

3. Capacitat de sentir, pensar i actuar amb autonomia. Cal desenvolupar una ment que t'ajudi a crear el teu propi projecte vital, en el terreny personal, en el professional, i en el ciutadà. Això passa per l'auto-coneixement, l'autoestima i l'autoregulació.

Aquests tres pilars, com s'assoleixen? Cal facilitar experiències, és a dir, vivències elaborades. La tasca del docent és organitzar aquestes experiències, dissenyar contextos en comunitats d'aprenentatge. L'aprenentatge serà, doncs, el valor clau. Un aprenentatge d'uns amb els altres, en un clima d'estimació, tendresa, de joc, de descobriment...

Això em lliga molt en el discurs que havia fet just abans Carme Alemany, i que també transcric aquí, a risc de no ser totalment fidel a les seves paraules, de les quals espero haver capturat l'esperit:

Aprenentatge i coneixement, segons Carme Alemany.

L'educació no és acumulació de coneixements. L'aprenentatge és, més aviat, una suma de vivències que ens permeten enllaçar els nostres coneixements i aplicar-los. La millor manera d'estimular els nens és sortir a l'entorn, als entorns (que són múltiples) i no es limiten a l'entorn natural. També són valuosos els entorns urbans: un museu, el taller del ferrer, el poble del costat, el pati de l'escola...

Té sentit compartimentar el saber en àrees?, es pregunta la Carme. I per il·lustrar-ho ens parla del projecte d'escola en el que va treballar fins fa tot just un any. En aquesta escola que pren com a exemple, no hi ha horaris ni assignatures, el coneixement és continu i l'escola és com una casa. Tampoc hi ha parcel·lació en etapes, es fan agrupacions heterogènies. I què uneix els grups de nens? Els uneix allò que volen saber. El mètode de treball no són els projectes sinó els treballs d'investigació, que es diferencien dels primers en el fet que responen a un interès personal de l'infant, i no són generalitzats a tot el grup-classe.

Aquestes són les fases d'un treball d'investigació i, per tant, del procés d'aprenentatge:
1. Estímul.
2. Conversa. Conversa amb l'objecte, que ens suggereix preguntes i ens les respon. Conversa amb un mateix, és a dir, reflexió i raonament. Conversa en grup, d'intercanvi amb altres infants i amb els adults que acompanyen.
3. Comprensió o intuïció, que no ha de correspondre amb el saber científic més actual sinó amb allò que hagi aconseguit explicar o entendre l'infant. Això li provocarà plaer intel·lectual. És important que el mestre l'acompanyi amb alegria encara que ja ho hagi viscut moltes vegades amb altres infants.
4. Creació pròpia: posar en acció el coneixement assolit. L'important és el procés individual i col·lectiu, no un resultat final i prou. La creació final es pot expressar en qualsevol llenguatge: textual, plàstic, amb objectes que funcionin...

No es tracta només d'oferir provocacions i quedar-se amb una primera manipulació d'objectes, sinó extreure d'aquest primer estímul tot un procés intel·lectual que condueixi al goig intel·lectual, al plaer d'aprendre i al desig de continuar aprenent.

Entrades populars d'aquest blog

A la recerca de l’objectiu perdut

Aprendre o aprovar

Sobre l'aprenentatge