Quadern d'idees

"Sabem que hi ha dues maneres de controlar un poble: n'és una l’opressió: l'assimilació ideològica n'és l'altra. El primer dels mètodes no ens interessa pas aquí perquè l'estat que es vol poderós i modern farà mans i mànigues per tal d'estalviar-se unes formes cavernícoles i barroeres que, a la curta o a la llarga, generaran crits d'alliberament difícils de silenciar. Les formes directes d'opressió només podran ser momentànies i seran útils per a aquella economia salvatge que vol beneficis escandalosament grandiosos en períodes de temps excessivament curts. En canvi, l'assimilació ideològica com a mètode de consens, tot i ser més lenta, és molt més segura i garanteix, amb l'adhesió mental d'un poble, períodes molt més llargs de domini econòmic. Semblarà paradoxal, però un estat modern promourà alhora la instrucció i la ignorància: caldrà comptar amb tècnics ben preparats, experts monogràfics en disciplines diverses i rendibles (vet

De debò pensem que un alumne adolescent pot centrar-se en un sol matí en 6 matèries diferents, cadascuna amb els seus objectius, el seu professor especialista amb les seves formes de ser i fer particulars, les seves diferents activitats i les seves diferents normes no escrites? Pensem que es pot mantenir l'atenció durant tan llarga estona, on pot haver-hi un temps de classe magistral que pot variar entre cap estona (estrany) o les 6 hores senceres (potser no habitual, però no impossible)? Pot un alumne adolescent comprometre's amb 6 reptes diferents cada dia (al voltant de 12, o més!, cada setmana), reptes sense cap lligam entre ells, potser sense cap lligam amb res que signifiqui alguna cosa per a ell, sense el temps i la dedicació per implicar-se? Pot un alumne adolescent sentir-se productiu i orientat en aquestes condicions? Podríem respondre afirmativament a tot això no amb un alumne adolescent sinó amb nosaltres mateixos? No sé vosaltres, però jo no. Per

"[Pels antipedagogs] els pedagogs, tan preocupats per les persones com pels mètodes, negligiran els sabers i confondran l'ensenyament amb una activitat compassiva; abandonaran qualsevol exigència intel·lectual per no traumatitzar els seus alumnes i s'acontentaran, segons el cas, admirant beatíficament les aptituds que es desperten o organitzant meticulosament progressions tècniques sense importar la transmissió cultural. A la inversa, els antipedagogs apareixen a ulls dels pedagogs com uns adeptes al pensament màgic, convençuts que n'hi ha prou amb ensenyar perquè els alumnes aprenguin i que el domini dels sabers, com ho demostren els "sagraments" acadèmics, garanteix la qualitat d'un ensenyament des de l'inici fins al final. Els pedagogs, d'acord amb l'etimologia del terme, acompanyen l'infant, tenint en compte tant les seves aspiracions com les seves resistències, mentre que els seus oponents "decreten l'alumne", convenç

"Em nego a acceptar que la missió de l'escola és, simplement, inculcar un currículum. Reivindico que cal posar en primer pla els principis pedagògics que són: 1) L'escola és un lloc on la recerca de precisió, de justícia, de rigor i de veritat ha de prevaldre sobre les relacions de poder; 2) L'escola és un lloc en el qual - a diferència de l'empresa - és més important 'la comprensió' que tenir 'èxit' a qualsevol preu; 3) L'escola és un lloc on l'error és fructífer perquè permet analitzar un fracàs i progressar; 4) L'escola és un lloc on sempre s'ha de donar a tothom una altra oportunitat, apostar per la seva educabilitat i rebutjar ferotgement l'eliminació de la 'baula feble'. Penso que l'escola, de manera intencionada, ha d'anar a contracorrent de certa evolució social. I crec, personalment, que per trobar el seu significat, la seva grandesa i la seva capacitat d'atracció, ha d'assumir la seva 'func